BY FRAN CRÒNICA EN SOLITARI

18 MAIG 2010
MiM 2010

Crònica en solitari
Com sempre, per lliure, vaig i m’inscric a la MiM d’enguany, pensant que altres ueqros/eres també ho farien.....però va ser que no, i aquest cop, sol, solet, tira cap avall i aspavil en cinc entrenos i dos curses del terreno. Vaig buscar excuses per tot arreu, però aquest cop ni costipats, ni cops d’aire ni mals del pupas, res de res. Així que, acollonido tot i recordar l’any passat, a recollir dorsal (los patitos), agafar samarreta, sopar al Casa Maria escoltant Justo Molinero, Radio Taxi i hasta “El señorito”...sort de la cervesa....i au, a un descampat, dintre del cotxe a fer nonetes.
A les 5 del matí, tal com deia la previsió “Xé, quina fresqueta” però amb pocs núvols i preveient caloreta. Sense conéixer, ni reconéixer ningú, pim pam pum, sis del matí i eixim cap a les afores de Castelló.

A ritme tranquil, però sense encantar-me massa, em planto als 24 minuts al tap de la sendera de la primera pujada; tot i anar més ràpid que l’any passat, i tocar els nassos la paraeta, s’ha de reconeixer que va de gala. Pel quilòmetre 10 una noia del CxMValencia demanava al públic a quin quilometre ens trobavem; lo 7, lo 8....lo garmin em deia que lo 10 i, como no, a l’olla que m’hi poso; “no puede ser”, i ensenyant-me lo perfil...de la cursa, que portava penjant dic “po fale”; als 30 metres cartellet: “KM.10”....ej que no em foten cas....allí 1h.10m. i la “valenciana” sense motxilla ni botellins, amunt que puja. Pensant en l’any passat, em deia “se fotrà un jec que no podran ni plegar-la”. Arribo al 1r avituallament, i portava 20 minuts menys que l’any passat, i entre optimista i ilús dic òndia, pos poder compliré les 9h.12’ que m’havia marcat des d’inici.
Piano, piano i sabent lo que quedava, em retrobo la “companya” que pensava s’havia a l’avituallament; tot i anar sense aigua, ella “xerra que te xerra” amb tothom i sense dixar de trotar; altre cop a la lluna, em diu que no hi ha avituallament fins el Qm.34......sabeu lo que havia a menys de 500metres? Pózí.....2n avituallament i 40 minuts menys que l’any passat (i xiuxiuejant l’angelet que tot el que vagi per davant ja estarà fet....sense deixar d’escoltar lo dimoniet, frena que te la pegaràs).
I direcció a Useres, punt mitjà del recorregut, aquest cop ja tocaet, però ja comptant els qm. que faltaven i no quants en portava; quasi trepijtant la catifa del xip, la CxM que em passa, patint, però xerrant amb el públic....increïble. M’avituallo, agafo lo bocata i la botella d’isotònic i sabent que portava 50 minuts menys que al 2009, creuo lo poble caminant, tot esperant l’inici de les pujadetes fins el final.
Només veure el Km.35 i bufar un vent gelat, fou tot un...això sí, amb la CxM a la vista, pero prou lluny; tot i patir a l’inici, m’enganxo a un grupet i faig la pujada ben còmode, però al trotar per la part alta de la lloma, LOOOOOTERIIIAAAA!!!, meeeeu, més pronte del que pensava, calambrada que em reté “lo ritmet”, però un fred de nassos no em deixava més remei que seguir trotant, sabent que tenia Sant Miquel a tocar.
Quan entro a S.Miquel, amb una hora menys que l’any passat, em revifo una mica tot veient la CxM marxant a pressa feta cap a Xodos. Sense més que estirar una mica i sabent que “només” eren 20Qm.més (però quins 20!!), marxo amb la pasteta a la boca, darrera la CxM i amb la primera master pegada al darrera. Fent la pujada a ritme de la 1ª màster (joder de ritme!!!), passem la CxM i encarem Xodos, ella deixant-me a les pujades i jo passant-la a les baixades (tot i que lo ritmet de baixada era pobre, pobre...).
Tot i veure Xodos de lluny, es triga a arribar; mira que està lluny i alt lo poblet dels C....ns; amb sorpresa, em trobo amb l’Hermini d’Alcanar i un parell de companys canareus. Tot i dir-me que anava apurat i que jo anava de calambre en calambre, la trobada i veure que anava 1h10minuts millor que l’edició anterior em vaig animar moltíssim....i només quedaven 9-10 Qm.; arribo davant de la 1ª màster, tot i que ella surt abans, i quasi abans de reemprendre la marxa, la incombustible valenciana que arribava al control; brutal, sense aigua entre avituallaments, entrant i sortint ràpid dels controls....no m’ho explicava....
Inicio la pujada a bon ritme sense ningú per darrera i amb cadàvers per davant que vulgues que no te marquen el següent objectiu....però de cop, la 1ª màster desapareix, un parell de rampes duríssimes, l’objectiu del davant que se n’anava, per darrera comença a aparéixer gent, Qm. 57, i no si era el tio del mazo, lo de la vara o lo pagés amb una aixada, però caminar cap amunt es tornava fotut i més fotut....sense passar per cadàver, m’havia convertit en zombie; ni planejant les cames tiraven, les ordres del cervell (¿?) s’aturaven i per més coco que posava no havia forma, i començant a notar lo fred que fotia: veuràs quina en fotem ara, Fran!!!
Em poso a sobre la camiseta sense mànigues de la UEC, (lo tallavents, al cotxe de Castelló patint la soliguera) i segueixo la processó de les penes, fins arribar al darrer control, teòricament a 3 Qm de meta. De la 1ª màster ni rastre feia estona (quina pujada va fotre la tia!!!), l’Hermini i els dos companys que ens retrobem al control, i la CxM buscant gel. En portava a la motxilla, i sort que ho va preguntar, que sinó es fot a la boca lo sobret de gel de crioteràpia per massatge que tant bé m’havia anat allà pel Qm. 35. Mentre la noia seguia parlant, veig que Hermini arranca i me’n vig darrera d’ell, patint amb els calambres però sabent que excepte dos repetxonets, era baixada i ja se sap: 80kilos cap avall tiren com sigue.....
Intentant no perdre l’estela dels canareus em planto a S. Joan on, per fi, després de 8h.45’ i alguna llagrimeta pels dos mesos de pupes, puc aplegar la samarreta vermella amb el “ho has aconseguit”.
La CxM, Mariló, entrava 3ª veterana dos minuts per darrera, queixant-se com durant tota la cursa, però amb uns ovaris com a pinyes veres.
By Fran